Alguna vegada has sentit que els temps de Déu no encaixen amb els teus? A gairebé tothom li passa; és frustrant sentir que demanem alguna cosa amb el cor i la resposta simplement no arriba, o que el silenci es prolonga més del compte. Sovint diem que hem perdut la paciència , però si ho analitzem bé, potser el que passa és que mai arribem a cultivar-la prou per aguantar el xàfec.
Estar en pau quan tot va sobre rodes és bufar i fer ampolles, però mantenir la calma quan ens sentim impotents o cometem errors que ens enfonsen és una altra història. La clau no és aguantar el tipus per pura força de voluntat, sinó recolzar-se en la fe, l'esperança i l'amor per trobar una fortalesa que no és nostra, sinó que prové del que és diví.
El misteri davant del problema
Hi ha una diferència fonamental que hem d'entendre per no llençar la tovallola: no és el mateix un problema que un misteri. Un problema és una cosa que té una solució tècnica o lògica que podem conquerir amb esforç. No obstant, el misteri és una cosa molt més profunda; no es resol, sinó que s'habita i es respecta . Intentar «solucionar» el misteri de Déu és com voler forçar una flor perquè obri més ràpid: només aconseguirem trencar-la.
L'ideal és adoptar una actitud similar a la de Maria, la mare de Jesús, que sabia guardar les coses al cor a través de la introspecció i el silenci . Deixar que els dubtes i les preguntes madurin internament és el que realment ens permet créixer com a persones. Qui intenta donar el misteri per resolt prematurament, cau en una mena d'impaciència que pot portar fins i tot a l'escepticisme.
La fe com un camí de resistència
Molta gent creu que la fe és una certesa absoluta i cega, però en realitat està íntimament lligada a la confiança i la fidelitat. Aquestes dues virtuts no es demostren en els moments de joia, sinó que es fan patents a través de la paciència . Ser fidel és seguir-hi, esperant al llindar, encara que sembli que no passa res.
- L'absència percebuda: De vegades sentim que Déu no hi és, una sensació que comparteixen fins i tot alguns creients amb els ateus o agnòstics.
- L'error d'interpretació: Veure l'absència de Déu com una prova que no existeix acostuma a ser, en realitat, una manifestació de la nostra pròpia impaciència.
- La profunditat del camí: Déu no es troba rascant la superfície de les coses; per trobar-lo, cal atrevir-se a aprofundir el silenci i l'espera.
És curiós com hi ha diferents tipus de postures davant del diví. Hi ha qui viu un ateisme basat en la passió i altres que ho fan des de la indiferència. Passa el mateix en l'àmbit religiós: hi ha una fe vibrant i apassionada, i una altra que s'ha tornat rutinària i freda. En qualsevol dels casos, la capacitat d'esperar és el que defineix si la nostra relació amb allò sagrat és madura o superficial.
Per als que busquen una guia més estructurada sobre aquest tema, hi ha obres com Paciència amb Déu: A prop dels llunyans , publicat per l'Editorial Herder. Aquest llibre, disponible tant en format físic com digital, aprofundeix com gestionar la distància percebuda amb Déu i transformar la desesperació en una espera activa i plena de sentit.
Conrear la paciència espiritual implica acceptar que no tenim el control total de la nostra vida i que confiar en el temps de Déu és l'única manera de no desanimar-nos davant les fallades pròpies o les dificultats externes. Al final, la maduresa espiritual arriba quan deixem de lluitar contra el rellotge i comencem a caminar al ritme de la fe, entenent que el silenci no és buit, sinó un espai on Déu segueix treballant en nosaltres.
