
Al Canadà, els experiments sobre com el cervell genera experiències espirituals han obert la porta a un món fascinant de descobriments que intenten explicar les connexions entre neurociència, espiritualitat i religió. A través d'investigacions pioneres, científics com Michael Persinger han explorat els mecanismes cerebrals responsables de les vivències que històricament s'han interpretat com místiques o divines. Aquest interès per desxifrar com el cervell humà experimenta el que anomenem transcendència i espiritualitat ha marcat un abans i un després en el nostre enteniment de la ment.
Els experiments canadencs: el naixement del «casc de Déu»
En un laboratori al Canadà, Michael Persinger, un dels principals defensors de la neuroteologia, va dissenyar un mètode únic per estimular el lòbul temporal. Aquest mètode empra un dispositiu anomenat popularment «el casc de Déu», el qual genera camps magnètics específics que afecten directament aquesta regió del cervell. Persinger buscava recrear en condicions controlades les experiències espirituals, des de sensacions de pau fins a trobades amb «presències» misterioses.
El procediment involucra col·locar els voluntaris en una cambra acústica totalment aïllada i fosca, amb els ulls embenats. Això assegura que els estímuls externs no interfereixin amb les proves. Després, els camps magnètics s'apliquen en freqüències determinades, la qual cosa indueix una varietat de sensacions i experiències que els participants descriuen com a profundament espirituals. Segons els informes, alguns d'aquests moments impliquen la percepció de túnels de llum, canvis en la forma del cos, vibracions i fins i tot «sortir-se del cos».
Neuroteologia: la intersecció entre ciència i religió
El camp de la neuroteologia, també conegut com a neurociència espiritual, busca entendre quines zones del cervell participen en les experiències religioses i espirituals. A través de tècniques avançades com la ressonància magnètica funcional (fMRI), els investigadors han identificat regions clau com el lòbul temporal, el nucli accumbens il?escorça prefrontal medial, que s?activen durant aquestes experiències.
Andrew Newberg, un prominent neurocientífic, va explorar com activitats com la meditació i la pregària afecten aquestes regions cerebrals. Els seus estudis van mostrar que el lòbul parietal s'apaga durant la meditació profunda, un fenomen que els participants van descriure com un sentiment de fusió amb l'univers o amb el diví.
A més, investigacions recents han assenyalat que estímuls com el cant, els rituals religiosos, o fins i tot el consum de substàncies enteògenes poden induir estats alterats de consciència. Això es relaciona amb pics en els nivells de dopamina, serotonina y endorfina al cervell, que generen sensacions d'eufòria i connexió transcendental.
Què passa al cervell durant les experiències espirituals?
Estudis realitzats en diferents contextos han portat a descobriments reveladors sobre les funcions cerebrals durant vivències espirituals:
- El lòbul temporal: és fonamental en la percepció del místic. Lesions en aquesta regió, com en pacients d'epilèpsia, han revelat que aquestes persones solen tenir visions o trobades «místics» durant episodis crítics.
- Nucli accumbens: forma part del circuit de recompensa del cervell, associat al plaer i les emocions intenses. Durant experiències religioses, aquesta regió s'activa, generant sentiments de pau y felicitat.
- Escorça prefrontal medial: involucrada en la presa de decisions, raonament ètic i judicis morals, té un rol crucial en la representació de les experiències divines com una cosa real.
Per exemple, durant un experiment amb mormons devots, monitoritzats mentre resaven o meditaven, els investigadors van notar que els seus cors bategaven més ràpid i la respiració s'aprofundia, un reflex físic de la intensa emoció espiritual que sentien.
Com influeix la cultura i la genètica en aquestes experiències?
Les creences religioses i espirituals no només són un fenomen cultural, sinó que també estan influenciades per la biologia. Investigacions han suggerit que certes persones estan “cablejades” genèticament per tenir predisposició cap a aquestes experiències. Aquestes mateixes característiques poden explicar perquè alguns individus són més espirituals que altres.
A nivell cultural, les religions i les pràctiques contemplatives proporcionen un context que reforça aquestes experiències. Per exemple, els cants gregorians, les danses místiques sufís o els mantres budistes potencien lactivació de regions cerebrals específiques que promouen la percepció de connexió espiritual.
Més enllà del cervell: les implicacions ètiques i filosòfiques
Tot i que els descobriments científics han aportat avenços significatius, també han plantejat preguntes ètiques i filosòfiques profundes. Això vol dir que les nostres experiències de transcendència són simplement reaccions químiques al nostre cervell? Perden les creences religioses el seu valor subjectiu en ser analitzades des d'una perspectiva neurològica?
Aquests qüestionaments han portat especialistes com Francisco J. Rossa a defensar que l´espiritualitat és una facultat humana intrínseca, que no necessàriament depèn de la religió organitzada. Segons Rubia, fins i tot els ateus són capaços d'experimentar moments de connexió profunda amb l'art, la música o la natura.
La ciència és lluny d'esgotar les meravelles de l'espiritualitat humana. La neuroteologia i altres camps relacionats continuen revelant la complexitat de la relació entre el cervell i les vivències transcendentals, afegint noves capes d'entesa a allò que ens fa profundament humans.